Laura Borràs 🎗

El govern espanyol ha decidit avui que no aniré a la presó però, també, que manté la inhabilitació de 13 anys per a qualsevol càrrec electe.

No m'estalvia l'empresonament per iniciativa pròpia, sinó atenent la sol·licitud del mateix tribunal que em va jutjar i que en la sentència que va dictar va considerar que la pena que m’imposava era “excessiva i desproporcionada”, que és una manera bastant singular d'admetre que és una condemna injusta.

Per tant, es pot considerar que avui acaba el malson de creure que em podia veure privada de llibertat sense haver comès mai cap delicte. Però el malson no finalitzarà fins que un tribunal determini que no només la sentència sinó tot el procés judicial que he patit és una gran injustícia, perquè s’ha basat en la permanent i flagrant vulneració dels meus drets civils, democràtics i polítics.

Per això, la notícia d’avui no és un punt final, sinó un punt i a part en la lluita per la meva honorabilitat, que continuo defensant en instàncies europees.

Afortunadament, però, ni cap tribunal ni cap govern espanyol pot determinar el meu compromís amb la independència de Catalunya, que és l'únic motiu pel qual vaig entrar en política. I aquest compromís és el mateix avui, després d'aquest indult, que el primer dia.

L'estat espanyol em manté inhabilitada per a la política institucional, però és moltíssima la gent que m'habilita cada dia per a la política activa amb el seu suport i el desig explícit que segueixi implicada en aquesta tasca col·lectiva que és la lluita per la plena llibertat del nostre país. I això és el que seguiré fent.

No puc estar més d’acord amb @jordibarbeta . El tramvia és una ferida oberta i permanent que implica un ús absolutament ineficient de l’espai públic perquè no en permet la reversabilitat en funció de necessitats i usos. Intentar reduir l’ús del cotxe privat sense oferir una alternativa de transport públic robust i eficient és inadmissible perquè només complicarà la vida als ciutadans. Les ciutats europees que en tenen permeten l’ús simultani d’autobusos elèctrics i vehicles particulars per optimitzar l’espai. Polítiques al servei d’interessos privats que paguem entre tots. elnacional.cat/ca/opinio/tram…

"Al carrer de les fulles
de la meva tardor
es fa fosc sense tu."
Joan Margarit

Si, com Mallarmé va formular, un poema és una partitura i cada poeta és l'intèrpret que el fa sonar; la melodia que desprèn la Festa de la Poesia a Sitges al llarg de tants anys és tota una simfonia pels sentits, per la ment i per l'esperit. Sitges s'obre de bat a bat a la poesia amb la Festa. Literalment! I és difícil oblidar-ho, si s'ha viscut. Els directors d'aquesta orquestra, els artífex d'escampar la poesia de maneres ben singulars i diverses pels carrers, aparadors, museus, espais singulars, biblioteques i escoles de la població són la @celiasmustich i el @joanduranf , però també tots els voluntaris que la fan possible i que han convertit la festa en un regal. Un regal doble, ja que la festa és un regal per a Sitges i totes les persones amants de la poesia que, any rere any, ens hi desplacem per gaudir-la; però també és un regal per als poetes que, són els convidats d'honor, que gaudeixen de plaers preparats específicament per a ells. La Festa es presenta com un reconeixement a la seva trajectòria, com un agraïment als mags de la paraula que, per dir-ho amb versos de Ponç Pons, ens fan ofrena del do de la poesia. Un do que ens acompanya i que, per què no, de vegades ens cura la vida:

'I de sobte és de nit
i només fer un poema
pot curar-nos la vida'.
Ponç Pons

No es pot comprendre del tot la Festa de la poesia sitgetana sense viure-la, sense copsar-ne la delicadesa, la intensitat, la irradiació que genera, cap a altres arts, però, sobretot, cap a tots els que hi participen. Si la poesia transforma, aquesta festa, també. La combinació d'edats, procedències, estils i trajectòries fa de la Festa una cita imprescindible pels amants de la poesia.
Acabo estrafent un vers de la Montserrat Abelló que em sembla que engloba les emocions que la Festa és capaç de despertar en els que la gaudim, i és que trobem meravelles a cada cantonada. Gràcies i que sigui per molts anys!

Ahir, a l’ @AteneuIgualadi Igualadí, vaig tenir el plaer de presentar “La darrera paraula”, de @tonistrubellt , una novel·la que ens convida a mirar de cara el nostre passat recent, però, sobretot, a no renunciar al futur. Gràcies per la convocatòria @ConsellRep i @igdxindp , gràcies per la presentació @juditgit i gràcies a tots els qui vau omplir la sala tot i la simultaneïtat d’actes amb els premis Enllaç!
Vam parlar de la necessitat de distingir entre autocrítica i autoflagel·lació. L’autocrítica ens permet aprendre i corregir errors; l’autoflagel·lació ens paralitza i converteix la frustració en identitat. No podem explicar l’1 d’Octubre només des de la decepció posterior, perquè aquell dia va ser una de les expressions més extraordinàries de la nostra capacitat d’organització, compromís i determinació nacional des de 1714.
La novel·la de Strubell té el mèrit de no alimentar el derrotisme, sinó de reivindicar la necessitat d’un relat propi. Perquè un poble que no és capaç d’explicar-se a si mateix acaba assumint la interpretació que en fan els altres. I això ens porta a una idea que considero fonamental: la sobirania narrativa com una condició de la sobirania política i una eina imprescindible del que des de la conferència de la @UCE_CAT d’aquest estiu anomeno ’intel·ligència nacional’. És a dir, construir una mentalitat autocentrada, no subalterna; saber analitzar els errors sense desposseir-nos dels encerts; transformar l’experiència en coneixement i el coneixement en capacitat d’acció.
Com deia Aristòtil, mentre la història explica allò que ha passat, la literatura ens permet imaginar allò que podria passar. La història l’escriuen els que guanyen, la literatura l’escriu qui pot guanyar. Per això “La darrera paraula” és també un cant d’esperança.
Gràcies, Toni, per escriure una novel·la que ens recorda que no podem construir des del derrotisme, la frustració i la mentida. Perquè qui lluita pot perdre, però qui es rendeix ja ha perdut.
La darrera paraula no la poden tenir els qui ens volen derrotats. La darrera paraula encara està per escriure!