En què estava pensant jo —ingenu de mi— quan donava per suposat que, immediatament després de la dimissió del ministre Óscar Puente, arribaria la dimissió —diferida, és clar— de tots els ministres responsables dels ferrocarrils estatals del darrer mig segle i que, en un gest de responsabilitat i justícia històrica, dimitirien també tots els presidents dels governs espanyols de les darreres dècades?
La responsabilitat de la crisi actual del servei ferroviari d’alta velocitat i de Rodalies té noms i cognoms i s’inscriu en una llarga cadena de decisions, tot sigui dit, compartides pels partits estatals. Socialistes i populars, com a bons hereus de les polítiques delesxrègims anteriors, han administrat l’alta velocitat i les rodalies ferroviàries catalanes, i també els trens de mercaderies, el corredor mediterrani i l’AP-7, amb una penosa racionalitat i una continuïtat política digna de millor causa. En tot cas, de manera absolutament perjudicial per a la ciutadania.
Cap president espanyol ni ministre de Transports, que jo tingui present, ha dubtat que el sistema ferroviari, el de carreteres i fins i tot el postal havien de ser radials i, per definició, havien de girar —i han de continuar girant— al voltant de Madrid, la cort i capital del regne. La radialitat madrilenya és una constant en tot.
Tampoc cap president del govern ni líder de partit estatal ha dubtat a l’hora d’impulsar inversions en alta velocitat com a aparador polític i de presumir-ne amb arrogància, tot i la manifesta irracionalitat social i econòmica del sistema. Era evident que l’alta velocitat hipotecava recursos futurs per al manteniment, les rodalies o les carreteres, però donava poder i beneficis a l’elit política estatal i als seus entorns econòmics i socials de la gran capital.
Tenir la xarxa d’alta velocitat més fatxenda del món i relligar totes les capitals de província amb Madrid han estat objectius compartits per tots els partits espanyolistes; a través d’aquests objectius han centralitzat rendes i poders, alhora que han multiplicat el malestar de milers de ciutadans.
Felipe González i Aznar, així com pràcticament tots els seus antecessors i successors, amb els matisos que volgueu, han impulsat l’articulació d’un Estat que ha pretès fer de Madrid, en detriment de molts altres territoris i, particularment, de Catalunya i de l’arc mediterrani, la gran capital de l’espanyolitat, al servei dels negocis i del PIB per càpita personal de les elits que governen l’Estat.
I aquí estem. Demà vaga general; la més peculiar que recordo.
(Si voleu llegir el raonament en extens, vegeu l’article «L’alta velocitat i les seves derivades», publicat a Nació Digital el 7 de novembre de 2026.)
La responsabilitat de la crisi actual del servei ferroviari d’alta velocitat i de Rodalies té noms i cognoms i s’inscriu en una llarga cadena de decisions, tot sigui dit, compartides pels partits estatals. Socialistes i populars, com a bons hereus de les polítiques delesxrègims anteriors, han administrat l’alta velocitat i les rodalies ferroviàries catalanes, i també els trens de mercaderies, el corredor mediterrani i l’AP-7, amb una penosa racionalitat i una continuïtat política digna de millor causa. En tot cas, de manera absolutament perjudicial per a la ciutadania.
Cap president espanyol ni ministre de Transports, que jo tingui present, ha dubtat que el sistema ferroviari, el de carreteres i fins i tot el postal havien de ser radials i, per definició, havien de girar —i han de continuar girant— al voltant de Madrid, la cort i capital del regne. La radialitat madrilenya és una constant en tot.
Tampoc cap president del govern ni líder de partit estatal ha dubtat a l’hora d’impulsar inversions en alta velocitat com a aparador polític i de presumir-ne amb arrogància, tot i la manifesta irracionalitat social i econòmica del sistema. Era evident que l’alta velocitat hipotecava recursos futurs per al manteniment, les rodalies o les carreteres, però donava poder i beneficis a l’elit política estatal i als seus entorns econòmics i socials de la gran capital.
Tenir la xarxa d’alta velocitat més fatxenda del món i relligar totes les capitals de província amb Madrid han estat objectius compartits per tots els partits espanyolistes; a través d’aquests objectius han centralitzat rendes i poders, alhora que han multiplicat el malestar de milers de ciutadans.
Felipe González i Aznar, així com pràcticament tots els seus antecessors i successors, amb els matisos que volgueu, han impulsat l’articulació d’un Estat que ha pretès fer de Madrid, en detriment de molts altres territoris i, particularment, de Catalunya i de l’arc mediterrani, la gran capital de l’espanyolitat, al servei dels negocis i del PIB per càpita personal de les elits que governen l’Estat.
I aquí estem. Demà vaga general; la més peculiar que recordo.
(Si voleu llegir el raonament en extens, vegeu l’article «L’alta velocitat i les seves derivades», publicat a Nació Digital el 7 de novembre de 2026.)