CinemaCAT

Sincerament, NO hi ha cap altre animal protagonista que sigui capaç de fer-li ombra a "BEETHOVEN" (1992), per motius evidents:

A "THE WIZARD OF OZ" (1939) hi havia una intèrpret que cobrava més del doble que alguns dels seus companys de repartiment.
No era Judy Garland ni cap de les grans estrelles de la MGM.
Era Terry, la gossa que feia de Toto. I la diferència de sou és prou reveladora de com funcionava Hollywood en aquella època.

Terry cobrava 125 dòlars a la setmana i alguns dels actors que interpretaven els habitants de Munchkinland, en canvi, només en rebien 50.
Judy Garland en guanyava 500 i Ray Bolger, l'Espantaocells, arribava als 3.000.
Naturalment, els diners de Terry els cobrava el seu propietari i entrenador, Carl Spitz, que havia après a treballar amb gossos donant-los ordres amb gestos.

Una habilitat que anava especialment bé en el cinema sonor, però erò el rodatge també va tenir els seus entrebancs.
Un dels soldats de la bruixa va trepitjar accidentalment una pota de Terry i la gossa va haver d'estar unes quantes setmanes de baixa.

Anys després, Jerry Maren, un dels actors del Gremi dels Pirulets, encara recordava aquella diferència salarial amb força sentit de l'humor... deia que Toto havia tingut un agent millor!

Quin ANIMALÓ entranyable creieu que va ROBAR el PROTAGONISME a la resta del repartiment de la pel·lícula que tant us agrada?

Per posar-vos en context, penseu que entre allò d’en Pierce Brosnan i la millor pel•lícula de tota la saga James Bond (NOMÉS) van passar 4 anys.

Per cert, avui fa 20 anys de la seva estrena:

"BIUTIFUL" (2010) té un problema que ni l'extraordinària interpretació de Javier Bardem aconsegueix salvar.

Alejandro González Iñárritu acumula tantes desgràcies sobre el protagonista que arriba un punt en què el seu patiment ja no commou com hauria de fer-ho i això pesa especialment en una pel·lícula que vol parlar de la dignitat humana.

Rodada a Barcelona i en diversos indrets de l'àrea metropolitana, és una història que sentim molt propera. Hi reconeixem carrers, barris i una realitat social que coneixem prou bé i, és clar, tot plegat ens arriba molt més endins.

Uxbal té càncer, intenta tirar endavant els fills, viu envoltat de precarietat i explotació laboral dels immigrants i, per acabar-ho d'adobar, fins i tot quan intenta fer les coses bé acaba provocant noves tragèdies.
No ens molesta que Iñárritu expliqui històries dures.
El que ens costa d'acceptar és que necessiti encadenar una desgràcia rere l'altra, gairebé sense donar un respir als personatges.
Bardem aconsegueix donar a Uxbal una humanitat extraordinària, però sembla que al director no li acaba de semblar mai suficient.

Al final, tanta misèria acumulada ens fa sentir que ens estan forçant a emocionar-nos, més que no pas convidant-nos a comprendre de debò el sofriment humà.
Nosaltres, almenys, vam acabar perdent la paciència: